Franco, 33 anys

“Espanyols, Franco ha mort!” Aquestes paraules van ser pronunciades per un presentador de televisió amb gest de solemnitat fa 33 anys, el 20 de novembre de 1975, per  anunciar que la màxima autoritat de la dictadura feixista sorgida després de la  Guerra Civil havia deixat de respirar, després d’una llarga agonia. Havia mort aquest home baixet, groset que va deixar al seu pas un rastre d’assassinats, repressió i sang.
La notícia d’aquell 20 de novembre de 1975 va sacsejar a tots els espanyols de dins i de fora del país, “Dos Espanyes” es van manifestar amb nitidesa amb la defunció de Franco: per als seus partidaris s’havia anat “el cabdill”, “el més gran d’Espanya”, “el general que va evitar que el país caigués en les arpes del comunisme i la *masonería“; mentre per a l’altra mitat, la dels seus detractors, havia mort finalment “el tirà”, “el dictador feixista més cruel d’Europa”, “el responsable de la mort i la repressió de milions d’espanyols”, “el general que dos mesos abans de morir va signar les seues cinc últimes execucions “.
Les quatre dècades de dictadura representen un dels períodes “més negres” en la història d’aquest país; es van suprimir immediatament les llibertats més essencials, com les d’expressió, de participació política i de moviment; es va marginar encara més a les dones; es va perseguir activament als rojos(comunistes, republicans, anarquistes o simples opositors al règim), als sospitosos de formar part de la masonería i fins a a els homosexuals i ateus. Era un país que penalitzava amb condemnes de presó la pràctica de l’homosexualitat, l’ús dels anticonceptius i l’adulteri .
Però, sens dubte, la principal raó per a sofrir en carn pròpia la duresa del règim era per qüestions polítiques, per al que el dictador va teixir una sofisticada xarxa de centres clandestins de repressió i empresonament, on eren habituals els sinistres “passejos”, que es feien a l’alba i dels quals ningú regressava. Milers van ser executats i la majoria enterrats en fosses comunes.
Amb la mort de Franco no es va complir la màxima de la dita popular de “mort el gos, es va acabar la ràbia”. El fet que el dictador moríra en el poder i fins i tot hagués cedit en vida els poders de l’Estat al entonces príncep Juan Carlos, avui rei, va permetre enfortir més a les forces addictes al règim, tant les més radicals com les moderades o pragmàtiques. La cridada “transició a la democràcia” es va iniciar pràcticament a l’endemà de la mort de Franco, en la qual es va obrir un període d’intenses negociacions i reformes amb el propòsit de construir un nou ordre polític que integrés a tota la societat.
La legalització del Partit Comunista Espanyol i dels principals sindicats que van funcionar en la clandestinitat en els últims anys del règim van obrir la porta a la construcció del nou règim, que va derivar en la vigent monarquia parlamentària, el màxim cap de la qual és el rei Juan Carlos, a pesar de la incipient oposició de les formacions d’esquerra, i de la contrarietat dels grups falangistes, militars i retors més radicals, que pugnaven pel nomenament d’un nou “cabdill”.

La transició democràtica va culminar amb la redacció de la Constitució de 1978 i amb la signatura dels Estatuts d’Autonomia, amb les quals es va pretendre integrar a l’Estat a les comunitats més perseguides i vilipendiades durant la dictadura, sobretot Catalunya i el País Vasc. No obstant això, aquest pacte de “partits” i “grups de poder” no va permetre ni el revisionisme històric ni el reconeixement i repatriació dels milers d’exiliats per la guerra i el franquisme, que fins a la data són els grans oblidats de la història recent.
Tres dècades després de la mort de Franco la seva memòria segueix viva tant en els carrers de nombroses ciutats com en la ment de milers d’espanyols que encara senten nostàlgia pel seu règim feixista.
L’herència ideològica del franquisme ningú l’assumeix com a tal, si per ventura alguns grups minoritaris i marginals de l’extrema dreta, que cada any rememoren la seva mort amb el dret enlaire, al crit de “Vixca Espanya!” Però la cridada dreta democràtica, la integrada en el Partit Popular, manté un doble discurs: d’una banda condemnen en veu baixa els excessos de la dictadura, mentre per l’altre s’han negat de forma sistemàtica a protegir les nombroses mesures proposades en el Parlament per a homenatjar i beneficiar als reprimits per aquell règim. Fins i tot s’oposen activament a “obrir de nou les cicatrius de la història”, pel que han mostrat malestar tant per la decisió de llevar les escultures del dictador dels carrers i places públiques com per donar suport públicament a l’exhumació de fosses comunes.

Amb la llei de Memòria Històrica un altre horitzó s’obri per a tots els “ martirs “ de la barbarie mes gran viscuda en aquest país.

Explore posts in the same categories: Uncategorized